Assenyalem-los! (solidaritat vs. caritat)

Atònit llegeixo en un post a Facebook que “Messi financia la investigación de cáncer infantil en Vall d’Hebron”. Obro l’enllaç del diari esportiu en qüestió i l’entrada de la notícia segueix “El compromiso de Leo Messi con los niños es innegociable…” (Sport; 15-2-2016). Qui em coneix sap que el meu interès pel futbol és nul i per tant no estic al corrent de l’actualitat futbolística. Tot i així, m’ha anat arribant que Lionel Messi porta un bon temps lidiant amb la justícia per una sèrie de pressumptes delictes de frau a hisenda, és a dir contra totes i tots nosaltres. Sembla que el judici està previst pel maig.

Primer. Em pregunto si socialment ens mereixen la mateixa consideració els i les “pressumptes estafadores” segons l’àmbit d’on provenen: A un càrrec polític que estigui emmerdat per “pressumptes” delictes fiscals que –gosés– fer un acte de caritat, se li dedicaria una notícia tant edulcorada com la que ens explica la debilitat benefactora del futbolista amb els infants malalts? Jo diria que no.

Segon. És una actitud absolutament rebutjable no tributar el què toca, bàsicament quant l’individu en qüestió (si el maig el jutge acaba confiramant la sospita) no seria un aturat ni un precari mileurista que es cola al metro. És un personatge que cobra diversos milions d’euros anuals, és a dir més de mil cops el què seria un salari normal per la majoria de gent. I és precisament del què paguem entre totes i tots d’on surt el pressupost per pagar la pensió de la iaia o una educació i una sanitat públiques que ens atenen perquè som persones i no perquè som clients.

Tercer. Em resultaria inversemblant que algú li agraís a en Pepito haver pagat l’IVA de la compra del seu cotxe nou, perquè així ajuda a sufragar la sanitat pública. No, senzillament era el què havia de fer. Però sí que s’espera que s’agraeixi i es valori el fet de “donar” uns diners per alguna bona causa (oh! gràcies!)… només cal tornar a veure l’abjecta notícia del Sport.

Aquestes dues situacions serien, per mi, il·lustratives per entendre què és “solidaritat” i què és “caritat”. És solidari que algú que paga el què li toca lluiti perquè qui (entre totes hem escollit) gestioni bé el què és de tots. És solidari pagar el què toca i paral·lelament oposar-se a la dinamitació de l’Estat del benestar i treballar per enfortir-lo. La solidaritat és horitzontal. La caritat és molt útil quan cal rentar la imatge i fer semblar exactament el contrari del què s’és, aconseguint que després que a un li escupin a la cara, encara li volguem donar les gràcies. Perquè la caritat és vertical. En aquest punt val la pena recordar el nivell de burla cap a la ciutadania que representen suposades notícies com: “Messi ha vuelto a sumar una nueva acción solidaria en una iniciativa para luchar contra el cáncer infantil” (La Vanguardia; 15-2-2016). Doncs bé, el sou a una doctora durant un any al Vall d’Hebron és la súper gran acció benèfica del multimilionari blau i grana acusat d’estafar-nos 4.000.000 d’€, i és “notícia”. Brutal.

Per tant, crec que hem de dir-ho tants cops com calgui, estafar milions a hisenda i després anar corrents a “donar” xavalla per a infants malalts és un exercici de cinisme fastigós. Molt representatiu de què és, i de per què serveix la caritat, però que no té res a veure amb la solidaritat.

El PSC avui

Demanar permís a l'Estat perquè aquest ens deixi decidir als catalans el nostre futur polític com a país. Això és el què significa la proposta de cessió de competències per a convocar un referèndum  que demà dijous 16 de gener serà votada al Parlament.

Aquesta petició em sembla la posició lògica d'aquell qui defensa que Catalunya no té caràcter nacional (i que per tant, és només un trosset d'Espanya), però que cal aprofundir en l’autogovern. O de qui defensa que sí som nació però a mitges, o que sí som nació però “cal demanar permís” igualment.

Tanmateix, n’hi ha d’altres que opten per aquesta via no per convicció ideològica (que calgui “demanar permís”), sinó per esgotar totes les vies hagudes i per haver. Convençuts a aquestes alçades que Espanya és un projecte on Catalunya ja no hi té cabuda, opten per “demanar permís” perquè des de fora no ens puguin dir allò de “ja heu intentat resoldre-ho per tots els mitjans?”. Per a què vegin que l’Estat és inflexible a l’hora de negociar, i sobretot per posar en evidència l’estratègia inútil d’intentar reformar Espanya, i així ampliar la base social –avui ja majoritària– que opta per l’Estat propi. Full de ruta ben definit per Oriol Junqueras: “El mandat democràtic que necessitem de cara a la legalitat internacional s’assoleix donant veu al poble català, carregant-nos de raons democràtiques, i arribant a aquest procés després de cremar totes les etapes que inclouen el diàleg amb l’Estat” (abril de 2013).

Per això no entenc la postura del PSC, que demà optarà per votar en contra de “demanar permís” per poder votar què volem ser demà com a país.

És ingenu o deliberadament malintencionat que el PSC plantegi avui com a “alternativa sensata” o mínimament creïble una reforma de l’estatus polític de Catalunya, previ acord amb l’Estat, per la següent via: Obrir una subcomissió al Congrés de Madrid per debatre el cas. Però què cal debatre? Què cal debatre quan en la “declaració de Granada” del PSOE l’estiu passat no s’acceptava que som nació (i que per tant podem decidir solets)? Què cal debatre quan tot just ahir el PP –partit amb majoria absoluta, per cert – va declarar que no està obert a revisar l’estructura territorial d’Espanya? La del PSC-PSOE és una proposta que neix morta, i repeteixo, s’ha de ser molt ingenu o molt cínic per no adonar-se’n: A Espanya hi ha 0 voluntat de federar-se o reconèixer el què som.

El paper que han adoptat els líders del PSC em produeix una barreja de profunda decepció i llàstima. M’entristeix que un dels partits que després dels quasi quaranta anys de nit franquista va contribuir tant a aixecar aquest país, (des dels ajuntaments, des de les lluites veïnals, arribant a racons de la societat on el catalanisme clàssic d’aleshores no arribava, etc), avui opti per aquest camí. Em decep el camí que ha pres el PSC, i ho dic des del respecte que m’ha merescut sempre, qui em coneix sap que no ho dic per dir.

Així doncs, sembla que, finalment demà el PSC optarà per escriure un capítol més del seu final.

“Convivència” vs democràcia

Tant durant la campanya de les eleccions del 25 de novembre com els dies posteriors l’espanyolisme polític (PP i Ciutadans) ha brandat constantment la bandera de la “convivència” com a principal ímput per a reclamar el vot de la ciutadania catalana.

Així, s’han erigit com a defensors d’allò que anomenen la “Catalunya de tots”, és a dir l’actual Comunitat autonòma integrada a l’Estat espanyol, obviant d’entrada que el nostre és un país políticament plural i amagant alhora aquesta realitat rere la falàcia d’una “Catalunya real” que identifiquen com a pròpia. En aquest sentit presenten el seu projecte d’una Catalunya espanyola com a garantia per evitar hipotètics ”enfrontaments” i “conflictes” entre ciutadans/es catalans/es (emprant estrictament la seva pròpia terminologia).

Aquest discurs, gens inocent sigui dit de pas, que amaguen els defensors de la “convivència” per mi té dos components fonamentals.

Per una banda amaga la manca d’un discurs elaborat i coherent per rebatre els arguments dels què avui aposten perquè Catalunya esdevingui un Estat independent. I amaga també la incapacitat d’oferir cap alternativa real a la ciutadania catalana que avui de forma àmpliament majoritària coincideix que el model d’autogovern de què disposem està esgotat i cal, com a mínim, explorar nous horitzons polítics. Per aquest motiu han de recórrer al que s’anomena discurs de la por dedicant-se només a pronosticar catàstrofes, mentres delaten la seva incapacitat d’oferir una alternativa que pugui considerar-se com a tal més enllà de la negació a les propostes del sobiranisme.

I per altra banda, el discurs pretesament defensor de la “convivència” deixa entreveure quelcom pitjor sota el meu parer. Des de la restauració de la Generalitat el 1977 el catalanisme i la llavor del que avui és el sobiranisme han treballat per mitjans democràtics per a ampliar els sectors de la societat catalana que aposten per la independència, fins a arribar a ocupar aquesta opció part de la centralitat política tal i com passa avui. Cada cop són més les i els què volen viure en una Catalunya independent, sense que això hagi comportat cap mena de fractura social ni confrontació entre conciutadans. Per aquest motiu certament espanta que els detractors de l’Estat propi facin bandera de “convivències” vers “confrontacions”. Què estan insinuant? Que serien ells els que no respetcarien la democràcia en el cas que la voluntat majoritària del poble català fos esdevenir un Estat independent? Realment sembla que siguin els mateixos líders de l’espanyolisme parlamentari els què amenacen cada dia amb provocar una confrontació però contra la voluntat democràtica de la majoria, en el cas que algun dia aquesta s’arribés a materialitzar en realitats polítiques. En aquest sentit queda palès quina mena de demòcrates i ultranacionalistes són, on la seva concepció del què és la nació espanyola va per davant de la mateixa democràcia.

Sobre la unitat independentista

“Seguim l’exemple dels bascos!”, “la unitat independentista ha suposat una marea verda (Bildu) a les Diputacions i als Ajuntaments”, “sense la unitat no farem res” s’exclamen sovint alguns. Matissem-ho. Com molts altres cops, des de l’independentisme català fem anàlisis erronis sobre la llunyana realitat política basca. 1) l’èxit de Bildu està estretament lligat a l’aparent compromís d’ETA i de l’esquerra abertzale d’acabar amb la violència, de forma unilateral i sense contrapartides. El suport massiu que va rebre Bildu l’entenc en bona part com un recolzament a una aposta concreta per la fi del conflicte, amb un reconeixement bidireccional del dolor comès. 2) Fora de Bildu encara quedava una formació inqüestionablement independentista com Aralar, a part òbviament d’altres forces sobiranistes. Per tant el mite de l’independentisme basc unit és una imatge parcial.

Els darrers anys i mesos l’univers independentista català ha sofert un accelerat i violent procés d’atomització, que l’ha dut immediatament a una situació doblement difícil. Per una banda ha sofert una pèrdua neta de suport a les urnes (ha passat dels 416.000 vots d’ERC del 2006, als 362.000 del 2010; dels 21 diputats/des d’ERC del 2006, als 14 d’ERC i SI actuals). I per l’altra, hem entrant en una espiral autodestructiva de retrets, termòmetres de puresa política i rencúnies que ens ha allunyat aparentment més entre nosaltres del què ho estem amb altres universos polítics.

Un dels pecats més greus (i tanmateix més ignorats) de l’independentisme català ha estat el “no tocar de peus a terra”. Aquest univers polític hem viscut massa portes endins, tenint una concepció esbiaixada sobre en quin punt del camí cap a la llibertat nacional estem. A mitjans d’aquest any el CEO ens revelà una dolça xifra: el 43% de la ciutadania era favorable a una Catalunya independent. “Mai havia hagut tants independentistes!” es deia; però aquest “43%” –i aquell 9 de juliol post-Tribunal Constitucional al Passeig de Gràcia, sigui dit de pas–  no amagaven que només feia pocs mesos l’independentisme s’havia enfonsat electoralment. Què falla? Què no entenem? Que moltes i molts d’aquest 43% d’indepes del CEO, o dels milers de “sí” de les consultes són probablement suports passius de l’independentisme o en tot cas l’emancipació nacional no els representa, en absolut, una qüestió prioritària. Per això, i només per això, encara cal madurar, esperar anys, concienciar per transformar cada cop més passius en actius, treballar per evitar la hipotètica “fracció social”; i això exigeix no frustrar-se i picar pedra, perquè encara queda molt camí, molt.

La crisi econòmica mundial i els efectes que aquesta exerceix sobre el poble treballador posa en evidència un cop més –per més que molts s’entestin en negar-ho– que la lluita entre dues formes de concebre societat, economia i política segueix més viva que mai. Mentres uns trepitgen gas, ja no cap al lliure mercat, sinó cap a la pròpia dictadura dels mercats de valors i dels grans capitals per a subjugar l’home (dic l’Homo), uns altres encara procurem ressituar-nos, potser no tant en l’aspecte ideològic com sí en l’estratègic, per a què l’home sigui l’objecte de les polítiques i no els mercats.

L’experiència basca no és un bon exemple a imitar o en la qual emmirallar-s’hi, i una unitat estructural o conjuntural de l’independentisme, a part de la dubtosa viabilitat pel caïnitisme que padim, ens pot dur a tensions de conseqüències francament imprevisibles. Hem de sondejar molt bé sobre quin terreny (terreny real!) ens movem i treballar-hi de forma pacient i conseqüent. Això vol dir lluitar pel demà, però també la necessitat de lluitar per l’avui, cadascú des del legítim front ideològic que li dictin la seva conciència i potser la butxaca.

Per tot això avui, qüestiono de forma vehement l’anomenada unitat independentista.