Demanar permís a
l'Estat perquè aquest ens deixi decidir als catalans el nostre futur polític
com a país. Això és el què significa la proposta de cessió de
competències per a convocar un referèndum que demà dijous 16 de gener serà votada al
Parlament.
Aquesta petició em sembla la posició lògica d'aquell qui
defensa que Catalunya no té caràcter nacional (i que per tant, és només un
trosset d'Espanya), però que cal aprofundir en l’autogovern. O de qui defensa
que sí som nació però a mitges, o que sí som nació però “cal demanar permís” igualment.
Tanmateix, n’hi ha d’altres que opten per aquesta via no per
convicció ideològica (que calgui “demanar permís”), sinó per esgotar totes les vies hagudes i per
haver. Convençuts a aquestes alçades que Espanya és un projecte on Catalunya ja
no hi té cabuda, opten per “demanar permís” perquè des de fora no ens puguin
dir allò de “ja heu intentat resoldre-ho per tots els mitjans?”. Per a què
vegin que l’Estat és inflexible a l’hora de negociar, i sobretot per posar en
evidència l’estratègia inútil d’intentar reformar Espanya, i així ampliar la
base social –avui ja majoritària– que opta per l’Estat propi. Full de ruta ben
definit per Oriol Junqueras: “El mandat
democràtic que necessitem de cara a la legalitat internacional s’assoleix
donant veu al poble català, carregant-nos
de raons democràtiques, i arribant a aquest procés després de cremar totes les etapes que inclouen el diàleg amb l’Estat”
(abril de 2013).
Per això no entenc la postura del PSC, que demà optarà per
votar en contra de “demanar permís” per poder votar què volem ser demà com a
país.
És ingenu o deliberadament malintencionat que el PSC plantegi
avui com a “alternativa sensata” o mínimament creïble una reforma de l’estatus
polític de Catalunya, previ acord amb l’Estat, per la següent via: Obrir una
subcomissió al Congrés de Madrid per debatre el cas. Però què cal debatre? Què
cal debatre quan en la “declaració de Granada” del PSOE l’estiu passat no s’acceptava
que som nació (i que per tant podem decidir solets)? Què cal debatre quan tot
just ahir el PP –partit amb majoria absoluta, per cert – va declarar que no
està obert a revisar l’estructura territorial d’Espanya? La del PSC-PSOE és una proposta que neix morta, i repeteixo, s’ha
de ser molt ingenu o molt cínic per no adonar-se’n: A Espanya hi ha 0 voluntat
de federar-se o reconèixer el què som.
El paper que han
adoptat els líders del PSC em produeix una barreja de profunda decepció i
llàstima. M’entristeix que un dels partits que després dels quasi
quaranta anys de nit franquista va contribuir tant a aixecar aquest país, (des
dels ajuntaments, des de les lluites veïnals, arribant a racons de la societat
on el catalanisme clàssic d’aleshores no arribava, etc), avui opti per aquest
camí. Em decep el camí que ha pres el PSC, i ho dic des del respecte que m’ha
merescut sempre, qui em coneix sap que no ho dic per dir.
Així doncs, sembla que, finalment demà el PSC optarà per
escriure un capítol més del seu final.
