Tant durant la campanya de les eleccions del 25 de novembre com els dies posteriors l’espanyolisme polític (PP i Ciutadans) ha brandat constantment la bandera de la “convivència” com a principal ímput per a reclamar el vot de la ciutadania catalana.
Així, s’han erigit com
a defensors d’allò que anomenen la “Catalunya de tots”, és a dir l’actual Comunitat
autonòma integrada a l’Estat espanyol, obviant d’entrada que el nostre és un
país políticament plural i amagant alhora aquesta realitat rere la falàcia
d’una “Catalunya real” que identifiquen com a pròpia. En aquest sentit
presenten el seu projecte d’una Catalunya espanyola com a garantia per evitar hipotètics
”enfrontaments” i “conflictes” entre ciutadans/es catalans/es (emprant
estrictament la seva pròpia terminologia).
Aquest discurs, gens
inocent sigui dit de pas, que amaguen els defensors de la “convivència” per mi
té dos components fonamentals.
Per una banda amaga la manca d’un discurs elaborat i coherent per
rebatre els arguments dels què avui aposten perquè Catalunya esdevingui un
Estat independent. I amaga també la incapacitat d’oferir cap alternativa
real a la ciutadania catalana que avui de forma àmpliament majoritària
coincideix que el model d’autogovern de què disposem està esgotat i cal, com a
mínim, explorar nous horitzons polítics. Per aquest motiu han de recórrer al
que s’anomena discurs de la por
dedicant-se només a pronosticar catàstrofes, mentres delaten la seva incapacitat
d’oferir una alternativa que pugui considerar-se com a tal més enllà de la
negació a les propostes del sobiranisme.
I per altra banda, el
discurs pretesament defensor de la “convivència” deixa entreveure quelcom
pitjor sota el meu parer. Des de la restauració de la Generalitat el 1977 el
catalanisme i la llavor del que avui és el sobiranisme han treballat per
mitjans democràtics per a ampliar els sectors de la societat catalana que aposten
per la independència, fins a arribar a ocupar aquesta opció part de la
centralitat política tal i com passa avui. Cada cop són més les i els què volen
viure en una Catalunya independent, sense que això hagi comportat cap mena de
fractura social ni confrontació entre conciutadans. Per aquest motiu certament
espanta que els detractors de l’Estat propi facin bandera de “convivències”
vers “confrontacions”. Què estan insinuant? Que serien ells els que no respetcarien la democràcia en el cas que la
voluntat majoritària del poble català fos esdevenir un Estat independent? Realment
sembla que siguin els mateixos líders de l’espanyolisme parlamentari els què
amenacen cada dia amb provocar una confrontació però contra la voluntat
democràtica de la majoria, en el cas que algun dia aquesta s’arribés a
materialitzar en realitats polítiques. En aquest sentit queda palès quina mena
de demòcrates i ultranacionalistes són, on la seva concepció del què és la nació
espanyola va per davant de la mateixa democràcia.
