“Seguim l’exemple dels bascos!”, “la unitat independentista ha suposat una marea verda (Bildu) a les Diputacions i als Ajuntaments”, “sense la unitat no farem res” s’exclamen sovint alguns. Matissem-ho. Com molts altres cops, des de l’independentisme català fem anàlisis erronis sobre la llunyana realitat política basca. 1) l’èxit de Bildu està estretament lligat a l’aparent compromís d’ETA i de l’esquerra abertzale d’acabar amb la violència, de forma unilateral i sense contrapartides. El suport massiu que va rebre Bildu l’entenc en bona part com un recolzament a una aposta concreta per la fi del conflicte, amb un reconeixement bidireccional del dolor comès. 2) Fora de Bildu encara quedava una formació inqüestionablement independentista com Aralar, a part òbviament d’altres forces sobiranistes. Per tant el mite de l’independentisme basc unit és una imatge parcial.
Els darrers anys i mesos l’univers independentista català ha sofert un accelerat i violent procés d’atomització, que l’ha dut immediatament a una situació doblement difícil. Per una banda ha sofert una pèrdua neta de suport a les urnes (ha passat dels 416.000 vots d’ERC del 2006, als 362.000 del 2010; dels 21 diputats/des d’ERC del 2006, als 14 d’ERC i SI actuals). I per l’altra, hem entrant en una espiral autodestructiva de retrets, termòmetres de puresa política i rencúnies que ens ha allunyat aparentment més entre nosaltres del què ho estem amb altres universos polítics.
Un dels pecats més greus (i tanmateix més ignorats) de l’independentisme català ha estat el “no tocar de peus a terra”. Aquest univers polític hem viscut massa portes endins, tenint una concepció esbiaixada sobre en quin punt del camí cap a la llibertat nacional estem. A mitjans d’aquest any el CEO ens revelà una dolça xifra: el 43% de la ciutadania era favorable a una Catalunya independent. “Mai havia hagut tants independentistes!” es deia; però aquest “43%” –i aquell 9 de juliol post-Tribunal Constitucional al Passeig de Gràcia, sigui dit de pas– no amagaven que només feia pocs mesos l’independentisme s’havia enfonsat electoralment. Què falla? Què no entenem? Que moltes i molts d’aquest 43% d’indepes del CEO, o dels milers de “sí” de les consultes són probablement suports passius de l’independentisme o en tot cas l’emancipació nacional no els representa, en absolut, una qüestió prioritària. Per això, i només per això, encara cal madurar, esperar anys, concienciar per transformar cada cop més passius en actius, treballar per evitar la hipotètica “fracció social”; i això exigeix no frustrar-se i picar pedra, perquè encara queda molt camí, molt.
La crisi econòmica mundial i els efectes que aquesta exerceix sobre el poble treballador posa en evidència un cop més –per més que molts s’entestin en negar-ho– que la lluita entre dues formes de concebre societat, economia i política segueix més viva que mai. Mentres uns trepitgen gas, ja no cap al lliure mercat, sinó cap a la pròpia dictadura dels mercats de valors i dels grans capitals per a subjugar l’home (dic l’Homo), uns altres encara procurem ressituar-nos, potser no tant en l’aspecte ideològic com sí en l’estratègic, per a què l’home sigui l’objecte de les polítiques i no els mercats.
L’experiència basca no és un bon exemple a imitar o en la qual emmirallar-s’hi, i una unitat estructural o conjuntural de l’independentisme, a part de la dubtosa viabilitat pel caïnitisme que padim, ens pot dur a tensions de conseqüències francament imprevisibles. Hem de sondejar molt bé sobre quin terreny (terreny real!) ens movem i treballar-hi de forma pacient i conseqüent. Això vol dir lluitar pel demà, però també la necessitat de lluitar per l’avui, cadascú des del legítim front ideològic que li dictin la seva conciència i potser la butxaca.
Per tot això avui, qüestiono de forma vehement l’anomenada unitat independentista.
